Patent de corso

"Me siento pueblo" que diria Orson Wells en plena assistència a la plaça de bous.
Bo, i poble, el que es diu poble a on està. El que n'hi ha és una mena de masa catàrtica que sembla casi que siga la protagonista de la victòria final de la selecció nacional (espanyola) de "fumbo" . Masa, en certa manera, amb eixe "opi del poble"que comentaven, mentre Torres i altres craks tiomfàvem a Viena (crec), al programa de "canciones que nunca deberían de dejar de sonar en la radio" de "Islas de Robinson" de Ràdio 3 -per cert, molt bo, recomanable-. I al que anàvem, que la gent ho celebra, amb tot el dret, vaja. Espanya/ España no era campiona d'Europa des de feia 44 anys. Però que alhora que eixa il·lusió col·lectiva i compartida està la part rebutjada, de la neciesa, de les "rojigualdes" amb bou, dels sorolls dels cotxes, de l'acudit i l'humor fàcil..
Per uns moments, semblen oblidades les diferències i "fets diferencials", la desvertebració orteguiana, la desmemòria. Però bé..

Salut i copó!

"Collage" de Sant Joan

Composició floral amb plantes remeieres, algunes d'elles màgiques i/o solsticials.


<<; Salut, pau i bé!!! ;>>


"Bany de Sant Joan, salut tot el any"


<<; La pau i el bé de Chiara i Francesco per tot arreu s'irradien, xe! ;>>

"Quatre línies"

No calen excuses; no escribim res per ací i ja vam entrar al estiu! Són dies referencials, que poden servir de fita, i d'excusa per tal d'escriure "quatre línies" al quadern de camp, a esta mena de quadern que de camp en té molt poc últimament . I no serà per no xafar camp, no. El que passa és que no m'acabe de fer l'ànim de reflectir ací apunts fenològics, meteorològics, ecològics i fins i tot vitals amb una certa periodicitat.
I parlant de quatre línies, que, tot siga dit, ja ens vam passar, a voltes m'he plantejat la possibilitat d'una periodicitat gran a canvi d'una major brevetat del textes, articles o "posts", és a dir les quatre línies en el sentit literal. Tot s'andarà, vaja, que ens obligarem a escriure més sovint.

En fí, per acabar, donar la "benvinguda blocaire", que ja ens ho deixàvem ací, a l'amic Roger Cremades i Rodeja, amb la seva bitàcola Pel paisatge
Des d'ací, també li desitjem una llarga i interessant trajectòria.

MAIO MADURO MAIO

Acabem maig amb una sugerent cançó portuguesa, ja tot un clàsic del ja mític Zeca Afonso

http://madredeus.oasi.asti.it/lisboa/maio.html

http:// youtube.com/watch?v=gbcQt_f1DK0&feature=related

Reinterpretada per Madredeus, tal que aixina:

http://youtube.com/watch?v=floEANiIjII&NR=1

PREGÀRIA DE MAIG

El MES DE LES FLORS,... mireu,
de dolces olors,...odoreu,
abellerols, falzies, merles, rossinyols,...sentiu, sentiu el seu cant:
Quin goig!
I alhora, quina insubstancialitat o nyonyeria, potser, n'hi és el fet de dir-lo fora del madrigal o el haiku.

Però...deixem que rauque la granota en zel, i preguem al cel
que encara quede terra, i aigües i cels que celebren la Vida amb goig!

Cantigas do maio

Romance del prisionero : http://www.nidodepoesia.com/librpris.htm

(recordant com en esta època, li agradava al meu pare entonar la primera meitat del poema , i recordant l'imaginari musical, amb Zeca Afonso et al.)

Els treballs i els dies.
El pas del temps...

Estes escrits són un petit testimoni dels temps viscuts, de les rutinetes de "la diària", encara que no poden arribar a estar ni tan sols l'ombra d'eix arbre què en certa manera hi representa la vida, perquè el quadern de camp no és un dietari o crònica vital en sentit estricte.

Van passant els dies de maig, del dolç temps de les flors. SALVE REGINA...
Les últimes plogudes van resultar tot un goig. En certa manera, sant Isidre va fer la seva feina (hi, hi).
Ara fa 40 anys del "flower power", de "la arena bajo los adoquines", de "la imaginació al poder", del concert de Raimon a la Complu de Madrid. Sembla què el principi d'acció i reacció funcionava a la perfecció: darrere el somriure quasi angelical dels hippies, o darrere la pancarta o la barricada de Praga, o de París, estava la reacció més dura del "sistema", o del "bunker" celtibèric, que la cosa anava per barris d'eixa aldea global que estava gestant-se . Però açò, en canvi de llevar els ànims i ganes de canviar el món , el que feia era, contràriament, "posar-li al personal", en una mena de catarsi transformadora.

Des d'aleshores, què de canvis, reconversions, reestructuracions,.. Tenim perspectiva, ensenyança i herència, és clar.

I a Déu gràcies, hi tenim flors, i el cant dels ocells...

La bañera de Ulises

La gent que em coneix un poc sap de la meva estima per Ràdio 3 de R.N.E. a pesar de què amb el pas del temps va perdent l'esperit original amb succesives restructuracions i ajustaments.

Fa a penes un any li va arribar el seu final radiofònic als estimats Iñaki Peña i Carlos Faraco, "con quien tanto quería", i després de l'estiu "deixaren de creuar el cel els gossos" d'Elvira Méndez ( Aauuuuuuu!!!)

Ara sembla que, al menys que sapiem, li va tocar el torn a Emili Garrido i el seu programa "La bañera de Ulises". Un nou desficaci de la Ràdio pública espanyola, però ja sabem que els designis de "dalt" hi són una mena de misteri. El programa del Mediterrani, de totes les seves veus, del nord i del sud, de l'est i de l'oest, fet per un valencià cosmopolita i amic de lse cultures mediterrànies, sembla que ja no tornarà a emitir-se a R 3. Però, no obstant això, aquest particular (i col.lectiu) viatge cap a Ítaca continuarà virtualment a

http://labaneradeulises.blogspot.com/


Estem convidats !!