Seguidores

domingo, marzo 22

La primavera è in noi






La primavera è in noi

Basta un fiore sbocciato sul davanzale della finestra,
il volo di una rondine nel breve
spazio di cielo verso cui alziamo gli occhi,
un raggio più lucente e caldo che ci raggiunga
al nostro tavolo di lavoro, per dirci che è primavera.
Ma forse non c'è bisogno di nulla se ascoltiamo
dentro di noi il desiderio di essere buoni i gentile
con tutti, la voglia improvvisa di videre e di cantare,
il piacere di rimanere con gli occhi rivolti verso
il cielo inseguendo con il pensiero un caro sogno.
Allora la primavera è in noi.


G. G. Moroni

jueves, diciembre 25

Llum de Nadal



Llum de Nadal

Dies i dies que s'en van
dies i dies que volen molt lluny...
i una llum especial i pròpia d'estes dies.

Una llum simbòlica i arquetípica de..
fica tu els adjectius que vullgues.

En tot cas, o també, afegiré cèrcols i espirals de desitjos, festeigs i celebracions d'esperances..

sábado, diciembre 13

Credo militante

Creo en las personas,
en su capacidad
de transformar y transformarse;
soy aún lo suficientemente ingenuo
para pensar que podemos llegar
a ser buena gente,
y os aseguro que conozco
a muchos que lo son.

Creo en buscar lo que une,
más que esforzarse en lo que separa;
he vivido muchas veces la posibilidad
y la realidad del encuentro,
y me empeño en pensar que no es tan difícil.

Creo que hay que estar más allá del ayer y del hoy;
no quiero que me coma el realismo sin mañana,
ni el utopismo sin presente.

Creo en lo imperfecto
como instrumento de cambio,
como camino,
como espacio de contradicción
desde donde madurar personal y colectivamente,
para huir de los trajes a medida,
de los cambios de salón,
de la tranquilidad y la coherencia
basadas en la ceguera.

Creo en el equilibrio inexistente,
en el tropezar para volver a seguir,
como único camino de respuestas
al cada día tal y como es.

Creo más en preguntarme cada mañana
dónde se me llama,
que en poner el filtro del dogma
o del pragmatismo
para acabar no escuchando nada ni a nadie.

Creo en lo que el pueblo crea,
en sus organizaciones
que son contradictorias e imperfectas,
como cada uno de nosotros,
pero sé que de ellas surgirán
gentes e ideas
que, aunque sea a costa de eliminarlas, tendrán el germen del futuro.
Ceo en la aventura de vivir.

Muchas de estas cosas que digo creer,
no las vivo plenamente,
pero me siento, eso sí, intentándolo.

"Más lejos tenéis que ir,
más lejos."


_____________
Javier Fernández (metalúrgico)


al llibre
Los otros salmos de Joaquín Suárez Bautista, dins la colecció "El Pozo de Siquem", de Sal Terrae, Santander, 1992.


Anit vaig tindre l'apur (gluuup!) i l'honor d'intervindre en la mostra col.lectiva d'homenatge que se li va fer des de la Plataforma pels Pobles de la Safor a Josep Mª Ferraio.( http://www.pelspoblesdelasafor.tk ) Un èxit i un goig el sopar de germanor de vàries generacions unides per la estima de la terra saforenca.

No més em va comentar el company Roger que em preparara algo, ademés de l'incontrol·lable "glup!"de por i nervis, s'em va vindre al cap, de sobte este texte que, rellegit últimament, ho tenia (i tinc) al cor. Reflecteix molt bé les sensacions, emocions i sentiments experimentats, i en el què d'una o una altra manera m'imaginava (crec, a posteriori, que encertadament) identificada a tota la bona gent que tendria a bé sentir estes paraules.

De forma semblant, espere que t'agrade a tu també.

Gràcies.


domingo, noviembre 30


Un any per ací

Feia tant que no escribia!
M'obligue a escriure encara que siga unes poques llínies per tal de celebrar un any de vida del quadern, d'este blog tan esporàdic i incostant. En certa forma és un compromís amb mí i també amb els amics, companys i la resta de persones que ho puguen llegir.
Al encetar-lo no teniem ningú repte; com a horitzó, tan sols escriure anotacions, comentaris i reflexions però amb este mitjà o soport digital, que em possibilita de guardar-lo tot i de tindre-lo tot més a mà.

I per a no perdre el costum d'escriure al voltant de celebracions, i encara que no m'imagineu molt "beato" (o si?), recordem que entrem a l'Advent (del llatí adventus Redemptoris), què paradoxalment, poc té que veure amb la parafernàlia capitalista que es munta en esta època de l'any...

Al món cristià s'espera la vinguda del Redemptor. Es prepara una corona amb quatre veles, una per cada setmana que falta fins a Nadal: l'amor, la pau, la tolerància i la fe, tractant de reflexionar i millorar en cadascuna d'estes virtuts la setmana corresponent. Quasi res, en els temps que vivim, sigam o no creients i/o practicants de valors ètics.

En tot cas, també ens trobem al final de la tardor, als dies més curts de l'any, propers al solstici d'hivern, esperat amb gana ara i sempre, a totes les èpoques, com per exemple pels nostres avantpassats (?) celtibèrics, doncs a partir d'eixe moment començarà a allargar el dia, amb tot allò que de beneficiós en porta.

martes, septiembre 2

Canvis




Ja estem a setembre. A banda d'això segur que anem notant canvis subtils, dia a dia. Després de molts dies si que s'arriben a apreciar. El dia va acurtant. La fenologia vegetal és la prova evident, però no la única, clar.
Ja fa dues-tres setmanes que la floració de les cebes d'Urginea maritima s'ha escampat per totes les terres de la contornada.
N'hi ha gent que s'emociona (ens emocionem) al veure la primera flor de la temporada, i així no només amb la flor d'una determinada espècie sino amb diverses i variades plantes.
Les característiques inflorescències d'Urginea marquen un preludi...va passant l'estiu.
I esta simplicitat barrejada en la olor resinosa dels pins i el só de les xixarres, per exemple, em desperten més emocions potser que el medaller olímpic o el conflicte del Càucas.
Posted by Picasa

miércoles, agosto 20

Un ciri pel Tíbet

S'apropa el final del Jocs Olímpics. Una xarxa social mondial www.candle4tibet.org
vol movilitzar millions de persones a tot el món amb el sencill gest d'encendre un ciri el dissabte 23 per tal de dir-nos que una vegada acabats els jocs, la causa tibetana no serà oblidada.
Aquesta causa en el seu conjunt representa una mena de paradigma de les demandes d'un món millor que n'hi han per tot arreu i que comten amb la complicitat de molta gent, potser també pel transfons d'una filosofia de vida eminentment pràctica i alhora diferent al materialisme globalitzador.

A Madrid i Barcelona, com a moltes ciutats del món amb seus diplomàtiques xinesses, n'hi haurà comboi. També a casa, o al racó al que ens trobem la nit del dissabte podrem encendre una llumeta d'esperança.

Salut, pau i bé.
Namaste
Tadiate om gate gate para gate para sangate bodi soja

domingo, julio 20

A modo de crònica (sense pretensions)


Esta setmana passada l'Ecomuseu Vernissa Viu va encetar l'esperat voluntariat estiuenc (VOLCAM-Vernissa Viu) amb unes jornades de formació "Coneix la teua vall, la vall del Vernissa".
Una forma més de fer ecomuseu, d'anar implicant per exemple a gent jove dins d'un projecte , a compartir amb el màxim de gent, doncs és el seu sentit, sentit comú, vaja.
Dijous i divendres pel matí, al Centre Social d'Almiserà, amb una participació jove i inquieta es van impartir tallers i classes al voltant del patrimoni, i la conservació i custòdia del mateix.

Dins d'aquesta virtualitat , com ja sabeu, o per si encara no ho sabeu! a www.vernissaviu.org
trobareu molta informació...

Bo, en concret, i per ordre, dijous de bon matí tinguérem l'aclaridora i respectable presència de Jesús Villaplana, per una banda, que ens va apropar la fugidissa fauna d'este territori, donant unes pinzellades des dels invertebrats que podem trobar-nos , amb una especial cura en els que ens podem deixar un mal record, com ara escorpins, centpeus, taràntules i altres aranyes verinoses, himenòpters que poden provocar-nos reaccions adverses així com els consells i recomanacions, tot pensat en les tasques i feïnes de camp que farem al voluntariat.
Com sempre, ens va transmetre l'entusiasme i el respecte per la "gent no humana"(anguiles, madrilles i barbs, rossinyols, blavets, mussols, àligues, sargantanes, gripaus, fagines i rates cellardes i penades, eriçons, jabalins o porcs senglars, teixons,...). En fi, un plaer ensenyar-se troballes d'animals, reflexions i curiositats que sempre aprofiten a tot el món (l'alumnat "aventajat", què hi tenia i havia, però també tothom, insistim).
Després Paco Sastre, farmacéutic de Ròtova, membre del GEMAS i gran coneixedor del territori ens va regalar amb una xarrada pareguda a la que ja havia agradat molt fa poc a un curs de guies de patrimoni organitzat per la Mancomunitat de Municipis de la Safor i el Col·lectiu Vall de Vernissa. Molt bé estructurada, la seua introducció va fer repàs del medi físic i humà de la vall, des del mateix terme de vall de Vernissa i el procés fins arribar a l'actual topònim, la geologia i la hidrologia, la flora i fauna, la història (i prehistòria), l'estructuració dels cinc municipis actuals, el patrimoni cultural,...
L'última intervenció de dijous va ser desenvolupada des de l'Ecomuseu per Rebeca Pascual i Prats, que va explicar en què consisteix un /l'ecomuseu, els inicis, els projectes actuals, amb especial menció del voluntariat i la Custòdia.

El segon dia començàrem amb una presentació de la flora i el paisatge vegetal vernissenc explicant i tractant de respondre algunes preguntes com perquè no tenim boscos (de muntanya, de ribera), el paper beneficiós de la vegetació, els reptes de conèixer més els vincles entre la psique humana, la percepció del paisatge, i la consolidació, fins i tot d'un caràcter individual i col·lectiu dels habitants d'un territori.

Altre forestal, Josep Tortosa ens va preparar un taller sobre custòdia molt agradós i explicatiu.
Va centrar el seu treball de fi de la carrera de Monts (Forests) en la Custòdia del Territori valencià i es notava que sabia ;)

Per acabar les jornades tinguérem un altre mestre de luxe: Rafael Gª Mahiques, llocnouí i professor d'Història de l'Art a la Uni de València. Un cert monòleg (tot i que interactiu) estructurat en reflexions sorgides a partir de l'anàlisi, el coneixement acadèmic i la estima per la terreta. Segons anava parlant, de conceptes com patrimoni global, de la necessitat de conservar, d'una problemàtica que en definitiva "és qüestió de mentalitat", ens feia reflexionar. I jo anava pensant que calia escriure, reflexionar, continuar "rumiant" idées. Per açò, principalment, m'he possat a escriure estes llínies., conscient de que tampoc tinc la solució però amb desig d'apropar-nos a la "fòrmula màgica" que ens permeteixca conservar .

Trobe com a tema de reflexió, parlant de mentalitats, eixa tan mediterrànea de desfer-se d'allò que és vell, tot el contrari de l'anomenat síndrome de Diògenes que sembla que es basa en guardar-lo tot, i d'un possible punt intermedi, resultat o característic d'una societat més equilibrada i saludable que potser, caldria tindre com a model al que encaminar-se.