MAIO MADURO MAIO

Acabem maig amb una sugerent cançó portuguesa, ja tot un clàsic del ja mític Zeca Afonso

http://madredeus.oasi.asti.it/lisboa/maio.html

http:// youtube.com/watch?v=gbcQt_f1DK0&feature=related

Reinterpretada per Madredeus, tal que aixina:

http://youtube.com/watch?v=floEANiIjII&NR=1

PREGÀRIA DE MAIG

El MES DE LES FLORS,... mireu,
de dolces olors,...odoreu,
abellerols, falzies, merles, rossinyols,...sentiu, sentiu el seu cant:
Quin goig!
I alhora, quina insubstancialitat o nyonyeria, potser, n'hi és el fet de dir-lo fora del madrigal o el haiku.

Però...deixem que rauque la granota en zel, i preguem al cel
que encara quede terra, i aigües i cels que celebren la Vida amb goig!

Cantigas do maio

Romance del prisionero : http://www.nidodepoesia.com/librpris.htm

(recordant com en esta època, li agradava al meu pare entonar la primera meitat del poema , i recordant l'imaginari musical, amb Zeca Afonso et al.)

Els treballs i els dies.
El pas del temps...

Estes escrits són un petit testimoni dels temps viscuts, de les rutinetes de "la diària", encara que no poden arribar a estar ni tan sols l'ombra d'eix arbre què en certa manera hi representa la vida, perquè el quadern de camp no és un dietari o crònica vital en sentit estricte.

Van passant els dies de maig, del dolç temps de les flors. SALVE REGINA...
Les últimes plogudes van resultar tot un goig. En certa manera, sant Isidre va fer la seva feina (hi, hi).
Ara fa 40 anys del "flower power", de "la arena bajo los adoquines", de "la imaginació al poder", del concert de Raimon a la Complu de Madrid. Sembla què el principi d'acció i reacció funcionava a la perfecció: darrere el somriure quasi angelical dels hippies, o darrere la pancarta o la barricada de Praga, o de París, estava la reacció més dura del "sistema", o del "bunker" celtibèric, que la cosa anava per barris d'eixa aldea global que estava gestant-se . Però açò, en canvi de llevar els ànims i ganes de canviar el món , el que feia era, contràriament, "posar-li al personal", en una mena de catarsi transformadora.

Des d'aleshores, què de canvis, reconversions, reestructuracions,.. Tenim perspectiva, ensenyança i herència, és clar.

I a Déu gràcies, hi tenim flors, i el cant dels ocells...

La bañera de Ulises

La gent que em coneix un poc sap de la meva estima per Ràdio 3 de R.N.E. a pesar de què amb el pas del temps va perdent l'esperit original amb succesives restructuracions i ajustaments.

Fa a penes un any li va arribar el seu final radiofònic als estimats Iñaki Peña i Carlos Faraco, "con quien tanto quería", i després de l'estiu "deixaren de creuar el cel els gossos" d'Elvira Méndez ( Aauuuuuuu!!!)

Ara sembla que, al menys que sapiem, li va tocar el torn a Emili Garrido i el seu programa "La bañera de Ulises". Un nou desficaci de la Ràdio pública espanyola, però ja sabem que els designis de "dalt" hi són una mena de misteri. El programa del Mediterrani, de totes les seves veus, del nord i del sud, de l'est i de l'oest, fet per un valencià cosmopolita i amic de lse cultures mediterrànies, sembla que ja no tornarà a emitir-se a R 3. Però, no obstant això, aquest particular (i col.lectiu) viatge cap a Ítaca continuarà virtualment a

http://labaneradeulises.blogspot.com/


Estem convidats !!

"No tengo asiento"

Ja fa anys, observant la vida de Teresa d'Àvila, infatigable trescadora de camins inmaterials però, com a bona dona que era, amb els peus a terra (tot i que potser, alguna volta no solo el cor se li alçara molt amunt), me l'imaginava d'ací cap allà, cercant llocs a on fundar convents i amb exigues estonetes, ja a soles amb el seu Estimat, a la celda amb una llàntia o ciri per tal de poder fer-li algunes llínies de tinta al pergamí, i dient això de "No tengo asiento"... Em resulta , pasats els anys, una frase molt propera en situacions en que el temps sembla fugir per molt que t'afanyes en desacelerar i poder-lo agafar.
Es tracta d'una sensació que ben segur que ja haveu viscut .

A més de la "falta de temps", últimament tinc abandonadeta la bitàcola per causes que no acabe de comprendre bé. Resulta què el porta va tornar a quedar-se sense connexió a Internet (no és la primera vegada, ni supose que serà la última), i la faeneta per a restaurar-lo em va llevar el seu preciós temps. Total, dues setmanetes sense apropar-me casi a ciberlocutoris ni biblioteques, aprofitant el temps lliure per a ensenyar-me , per fí, i no era tan complicat, a fer una còpia de seguretat, pensant en gastar "l'últim remei", o siga, el disc de recuperació del sistema, ja que l'intent -el primer intent- de restaurar-lo no va resultar profitós. Però a la segona va la vençuda; una vegada ja tenia "l'Arca" plena de "trastos estimats", carpetes i arxius a manta, vaig fer un segon intent de restauració del sistema a un punt més antic, el dia de sant Jordi, amb una certa simbologia del triumf sobre la "bèstia virtual". I vaja si va resultar. I pel moment, fins ara. I esperem què per molt de temps.
La part més roïna si més no, com en altres ocasions anteriors és que no me donat de perquè va petar, i així em perd la possibilitat d'evitar l'ocasió, si és què està al meu abast , si torna a passar.
Tot això, és clar, ho supose al menys , descartant tota mena de teoria conspiratòria ;)