Bon any nou

 
Arriba eixe moment periòdic, d'acomiadar-se d'un any que se'n va i de rebre el nou que comença.
El temps passa inexorable, clar, i en aquest cicle anual tenim costum de fer-ne bons propòsits per a l'any vinent així com tractar de llevar-nos càrregues de damunt. És una ocasió molt extendida de fer-ho. Per cert, que a hores d'ara ja han entrat al nou any al meridians més primerencs del món i les celebracions oficials i públiques contenen una gran càrrega, com ací i allà, com tots els anys, de vacuïtat, no ens cregam que brolla un indici de creativitat relacionada amb un augment o expansió de la consciència, què va!
I volem ser feliços, que vinga un any feliç.
L'ambient de falsetat, dominació de uns humans sobre altres, la destrucció dels millors valors humans enmascarada a la vegada per una mena de 'tot està bé', la conflictivitat a que es du la llibertat, a qualsevol nivell, pot ser, en termes globals vaja in crescendo.
Tot i així o precissament per això és un bon moment, sempre pot estar-ho, de dessitjar per aquest proper any una reafirmació de tot allò que paga la pena conquerir (o al menys esforçar-se per arribar-hi): ser més nosaltres mateixes i mateixos (amb major coherència entre el que pensem, el que volem i el que  fem), en autoconstrucció com a subjectes els més lliures possible. No més aixina podrem construïir un món millor. Ah, i amb molt d'entusiasme i estima, amb AMOR.
En eixe sentit, pot semblar distorsionat l'efecte d'aquesta actitut, doncs, a nivell humà col·lectiu és tan sóls un granet de sorra, però també a la nostra escala personal pot resultar tot un repte, fins i tot inabordable.
És per això que conciliem aquest moment de l'any per tal de desitjar que tot allò de bo siga practicat i fet, i què d'una forma pareguda a com la llum, aparentment invisible, al passar sobre un objecte, sobre qualsevol porció de matèria (abans fosca) la il·lumina, vaja escampant-se i revitalitzant i humanitzant cada vegada més aspectes i circunstàncies personals, familiars, comunitàries, humanes.
En poques paraules: BON ANY 2014!!!

Celebracions

Dotze d'octubre, la Pilarica, cinco siglos igual que cantara León Gieco ( http://www.youtube.com/watch?v=N_juOSgR_oE ), imatges, més cançons, lectures, converses, records...Quin dia més redó per tal de reflexionar una mica (qualsevol dia ho és però).
Nacions, nacionalismes, imperis, pobles que van ser pobles, pobles que van ser lliures, pobles que van deixar de ser pobles, pobles  tractant d'aguantar la soca, sobrevivint, pobles retrobant-se...tantes situacions, tant variades que s'escapen del comú coneixement i cal esforçar-se i obrir els ulls i la ment, i tenir més empatia, tractar de tenir-la.
La celebració del dia de la Hispanitat, o dia de la raça , o fins i tot Columbus Day, va ser instituïda a principis del segle XX , en anys pròxims, tant a l'estat espanyol, amb la monarquia d'Alfons XIII, com a diferents estats americans. Coincideix amb la celebració de la Mare de Déu del Pilar, patrona de Saragossa, d'Aragó i de la Hispanitat.
I ho mirem des de terres ibèriques, però allende los mares és semblant, en part recíproco, en part complementari i també es mira el que representa aquest dia de formes controvertides. En tot cas la colonització va deixar una part dolorosa i triste, indubtablement.
Tractem de reconèixer el legat de tot això i demanar perdó per la part que ens toque o afecte. Recorde un singular documental ( http://www.youtube.com/watch?v=A7eEKDP_2QU ) al qual, el protagonista és un jove andí iniciat al xamanisme, continuador de la rica cosmogonia d'aquelles terres, que viatja al llarg del planeta fent parada en diferent llocs sagrats. El viatge és físic però també interior, vivint una experiència de trascendre el dolor del seu poble i dels altres pobles. És tracta d'una acció bé reflexionada, eixa si que ho és! I per la seua part és una mena de camí al trellat i l'acord, l'avinentesa des de l'inspiració i la consciència. És com alleugerar el dolor i curar les ferides del seu poble, però alhora, queda, per ací, sentir tot això i demanar perdó. Ens toca ara a nosaltres. No cal fer-ho 'oficiosament' però si des del cor, a nivell personal i col·lectiu. Què podem esperar dels estats implicats, inclòs el Vaticà?
Però de les persones, la gent, el poble, els pobles, hi esperem tot allò que calga. Tot està en procés, en contínua evolució...Poc a poc, l'apertura de consciència ens durà cap a cotes de major dignitat humana, i potser, aquest dia siga per a conmemorar la pau i l'amor de totes i tots els éssers humans (i resta de criatures), i pot ser, anant més lluny, no calguen ja celebracions doncs tot els dies seran de debó dies de fraternitat i de bé en el cor humà. Tots els dies són per a celebrar la vida, més val. Tampoc farà falta dir-li no a corporacions monstruoses que de santes no hi tenen més que el nom ;) Però mentrestant caldrà continuar avançant cap a eixe despertar de la conciència, auto-construint-nos dia a dia, poc a poc...

Mayo, el amor y yo

Mayo llegó,
llegó de trabajos y meses,
meses y días de vital calendario,
calendario de días que pasan, 
pasan vividos desde el nacer, 
nacer de la madre,
madre bendita que me parió, 
parióme adrede, con dolor y amor,
amor ¡hay amor!
amor es ahora,
ahora es tiempo de flores,
flores siempre,
siempre flor,
flor, aromas, colorido,
colorido de algún arcoiris gentil,
gentil el cabal vivir,
vivir con esfuerzos recompensados de elegirte libertad,
libertad para serte y ser,
ser y serte en pura construcción,
construcción y devenir,
devenir esencial del alma, 
alma mía,
mía, mi vida, 
vida mía...

Calamar naranja

Mediodía primaveral, incluso caluroso. Volviendo de la city. Gratificante y salutífero mar calmado,
aguas transparentes que invitan a entrar a pesar de la temperatura del agua (en torno a 15ºC). ¡Al agua, patos! Pero despacio, despacio. A poca distancia, dentro del agua nos parece ver un pez anaranjado. En seguida pensamos en una carpa arrastrada por la apertura de las compuertas del canal del río hace unos días,  pero observamos mejor y esa primera impresión deja paso a la realidad nunca vista aún: un calamar,  de color anaranjado, a pocos metros de la orilla hacia la que parece se encamina sin mostrarse huidizo. Atrae nuestra atención desde el primer momento. Parece que nos mire con sus redondos y avivados ojos pero no muestra temor por nuestra presencia, parece también que vaya a quedar varado en la orilla de mínimo oleaje rompiente....pero no, en el último momento se vuelve a dejar engullir por las aguas avanzando lentamente con rumbo que no parece encaminado a adentrarse fugazmente. Le vamos siguiendo varios minutos a una corta distancia con el ánimo de observarle y desear que por fin se aleje hacia aguas más propias y seguras.... Por fin sin percibir su huída parece despedirse de nuestra visión dejándonos una grata sorpresa su encuentro y algún que otro interrogante, como por ejemplo por qué entre los cambiantes colores que pueden mostrar estos cefalópodos, justamente ese llamativo naranja; ¿qué estímulos propiciaron la activación cromatófora hacia ese resplandeciente color?
 Con la mera contemplación del suceso nos quedamos bien impresionados y compensados del acaecer mañanero...