Cloent els ulls

Es tal el frenesí de no parar, sempre fent el que siga, per tal de no parar...i encara que parem el cos, ahí tenim la ment, sense parar, sense parar de cavil·lar, fins i tot preparant un escrit breu al voltant del "poeta de l'Horta", en el seu aniversari. Tot un referent que ens ajudarà a serenar l'esperit.
De poesia també vivim i per moltes sendes i rierols de la paraula, de forma subtil ens sentim partícips també de l'humil homenatge al poeta.
Ara tan sòls un petit recull, tancant els ulls, cloent els ulls, rememorant, imaginant, visualitzant...

Si cloc els ulls i rememore els anys
veig avançar una aigua de lentes fulles,
fulles de fang o costra de les séquies,
voltades de figueres i canyars,
moreres grans i febrils lledoners.

Llibre d'aigua, 8

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 setembre 1924- València, 27 març 1993)

 

Coses que passen

Coses que passen

Per ací no escribim res. Estem d'estiueig, com la natura.
D'anècdotes i vivències unes poques però sense gana de comptar batalletes.
Contrast i corroboració d'aconteciments marcats per una fidel fenologia, tot i que enguany, aixo de què "hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo" va estar molt cert.
Llàstima no fer les tèmpores d'estiu, encara que tot sembla apuntar un estiu mogut, res de monòton, perquè a banda de la tònica general, també hi han anomalies.

Mogudet també el debat "sobiranista" d'estes dies, coincidim , (quines coses!) amb el triomf de la selecció espanyola de futbol al campionat mondial. Però per ahí no seguiré que no va amb mi l'acudit fàcil; el que més desitje és que poc a poc els humans que habitem esta península i voltants, com a la resta d'este bonic planeta anem guanyant cotes creixents de trellat, saviesa i llibertat...

Tot això no tenia molt que veure amb un enllaç que volia penjar, però després de tant de temps parat calia sentir-se amb vida per ací. Hi han temes, com el de l'accident del metro de València que sembla que no tenim com a societat la maduresa suficient com per a poder expressar amb plena llibertat :(
http://reflexionesybalidos.blogspot.com/2010/07/zero-responsables_07.html

22 d'abril, dia de la Terra

En el dia de la Terra, 22 d'abril, Il Càntico delle Creature.


Avui es celebra el Dia de la Terra (http://ca.wikipedia.org/wiki/Dia_de_la_Terra), com es recorden a Google, amb una frondosa il·lustració al obrir el cercador http://www.google.es/webhp?.

Per interaccions a la xarxa hem trobat un bonic vídeo casolà amb música de SecretGarden i imatges d'eixes boniquetes i tendres.
Però al llarg de les hores em rondava eixa música ...
El cas és que m'he acordat d'una música molt semblant, interpretada pel gran ÀngeloBranduardi : Il Càntico delle Creature, amb lletra de l'homònim, de sant FrancescAssís, en què el visionari apòstol de la Natura, lloava, entre d'altres a la "nostra Mare Terra":

"Lloat sigues, Senyor meu, per la nostra germana la
mare terra, que ens sustenta i governa,
i hi produeix diferents fruits amb flors de colors i herbes."

Lloada sigues Terra, amb salut, pau i bé ;)

Minyona, ve l'abril

Bonica poesia d'un rossellonés, que he trobat al lloc d'Amics arbres, arbres amics http://amicsarbres.blogspot.com/2007/03/alegreu-vos-la-primavera-es-aqui.html

Minyona, ve l'abril

Minyona, ve l'abril. A cada pas que hom fa
hom encerta un arbret blanc-florit que enamora.
L’aigua juga amb el sol i mig riu i mig plora.
I la guilla amb el llop ja se volen casar.
No hi ha flor com la flor del cirerer salvatge.
Sa rama estesa i nuvial sol blanquejar.
Damunt de la canal i lluny de tot mirar
preserva sense nosa el temps del donzellatge.
No hi ha flor com la flor del codonyer tot verd.
Quan escampa entre els brancs el calze mig obert,
rica d’un fruit pesant, és la més vergonyosa.
Minyona, i què direm del presseguer mollar,
tan rosa en el conreu on el bou ve a llaurar ?
No hi ha flor com la flor d’una boca amorosa.

Josep Sebastià Pons
(Illa del Riberal, Rosselló, 1886-1962)

El cor de la realitat

Trobem a la web un video d'Amparo Sánchez, d'Amparanoia, cantant "Corazón de la realidad" amb músics americans que fins i tot canten, pel què m'imagine, en alguna llengua local.
Es tracta d'una promo per tal de sortejar un concert de la cantant a casa de la parella (sic) que siga seleccionada per l'enviament d'una foto (via rtve.es) i/o missatge d'un màxim de 140 caracters (via twitter), relatiu a una declaració d'amor. Premi singular per tant. A banda d'això,
la cançó em resulta molt entranyable en conjunt, per la lletra, per la interpretació d'Amparo, pels "mariachis", pel simbolisme de la ceiba , baix de la seva ombra, res de roí em pot passar.

Perquè este espai no cal abandonar-ho, ademés, fem esta breu ressenya, alçant-nos, al menys momentàniament, del letarg de la marmota, o si més no, de l'amagada rata cellarda, tot un referent de la diversitat de les nostres forestes.

Baileu, baileu, baix de la ceiba amb el cor de la realitat, trencat o sencer, llibre o encarenat, però sempre palpitant, tic, tac, tic, tac, tic, tant,...i tant!

Amparo Sánchez presenta ’Corazón de la realidad’, primer videoclip de ’Tucson-Habana’