Divendres 10, a la casa de la cultura de Tavernes de la Valldigna, presentava Agustí Hernàndez el seu llibre 'Pobles Valencians Abandonats. La memòria del silenci', convidat pel Centre Excursionista de Tavernes.
http://elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com.es/2014/01/presentacions-llibre-pobles-valencians.html
Amb boniques fotografies va anar expressant el drama de l'abandó i la runa, l'última migració cap a les ciutats industrials al voltant de la segona part del segle XX (anys 50-60-70). Imatges com la d'una fulla de calendari polsosa i per terra, a l'interior d'una casa on el temps no es va parar però si va quedar eixe registre d'un octubre del 1971, potser coincidint amb el moment de l'abandó de la casa, per exemple, o la torre de l'església d'un poble sobreixint de la llàmina d'aigua d'un pantà que el va inundar...
És tracta d'una temàtica abordable des de molts costats. En aquest cas la part més generalista del paisatje rural humà és tocada, però és un bon punt de partida per tal d'escabussar-se al fons de la qüestió, estudiar, analitzar, imaginar un passat i tractar de recuperar i conservar l'arrel vàlida, com li vaig deixar caure al propi autor mentre jo li agraïa la dedicatòria del llibre i ell anava tancant l'ordinador, sentint-me elogiar un antic món rural on van existir entre tanta duresa vincles humans i fins i tot una certa organització semblant al que modernament anomenaríem autogestió, am els consells oberts.
No podem ocultar que la ruralitat desperta passions. Després de fer-nos la foto de grup ens vam juntar alguns amiguetes per a fer-nos algo. Acabàrem sopant de picadeta al bar Els amics de la plaça del mercat de Tavernes. Ja feia temps que no eixia per ahí.
El segon cap de setmana del mes ocupa unes jornades organitzades per l'Assemblea per la defensa del territori de la Safor (http://lasafornoestoca.noblogs.org/).
Dissabe 11 de gener anem a Vilallonga, al Cau del Llop, a escoltar a Miquel Amorós, escriptor i historiador d'arrel llibertària. Baix el títol de "Perspectives antidesenvolupistes", la seva xerrada es centra al voltant del concepte de territori, i com aquet s'articula en peça fonamental de les lluites socials, particularment des del 68 amb diferents fases i moviments com ara el antinuclear, les plataformes contra les macrovies de comunicacions (autopista de Galícia, TAV), pantans, mineria, parcs eòlics, i últimament contra la fractura hidráulica i l'agroquímica. Amb una variable permeabilitat d'aquests moviments cap a l'absorció pel mateix sistema.
Des del seu ja dilatat bagatge antidesenvolupista el ponent analitza i critica els fonaments de la societat industrial contemporània. Del territori i la seva defensa -tot un fet social per excel·lència- afirma que a hores d'ara és el baluart movilitzador de les lluites socials com en el passat ho foren les lluites obreres.
Des de la posada en antecedents, de la mercantilització, la societat urbana industrial en un paulatí procés ben estudiat per crítics com Lewis Mumford va fer una brillant i lúcida exposició.
Amb exemples com el de la ciutat d'Alacant, què gràcies a l'aportació externa d'aigua va desenvolupar-se, cita els principals efectes negatius d'aquest model: la lletjor, gran producció de residus, necessitat de grans infraestructures de transport de mercaderies, ocupació del territori, i en última instància la mercantilització de tot o gairebé.
Els crítics clàsics al model proposaven una organització racional des de la planificació regional per tal solucionar el problema de la 'ciutat industrial', tot i que el capitalisme acaba fagocitant i fent pròpies eixes utopies amb l'anomenada Ordenació del Territori, terme 'màgic' per mostrar com la tecnocràcia trau de la mànega aparents solucions que el que fan és retroalimentar tota eixa gran maquinària burocràtica i que incautament és defensada i recolçada per la dereta i l'esquerra.
El seu repàs de la evolució del procés no oblida la cimera de Rio, en paral·lel a l'acollida que va tindre el nou i paradoxal terme de desenvolupament sostenible.
Paulatinament s'escampen actituts feixistes en un procés creixent de mundialització.
Una peça clau de la seva anàlisi és l'encariment de l'energia amb l'esgotament d'algunes fonts i l'escampament d'altres, algunes anomenades energies alternatives però que tornen a reproduir els patrons negatius de control per part de grups o minories i xarxes de distribució de gran tamany, per la qual cosa la suposada cara 'verda' d'aquestes energies no ho és tant.
S'estableix l'Agència Internacional de l'Energia que estudia molt directament tota la problemàtica derivada del control dels recursos energètics i preveu fins i tot la intervenció militar. Tota aquesta mercantilització conlleva una militarització que no per ignorada no deixa d'augmentar.
Es pot dir que la primera resposta del capitalisme davant la crisi del petroli és la nuclearització. Òbviament, a l'estat franquista els plans de desenvolupament atòmic són frenats pels E.E.U.U., mentre que al costat, a França, pewr exemple, la construcció de centrals nuclears és notable. Alhora, i des del maig del 68, n'hi ha una deriva des de la clàsica lluita de classes cap una incipient autonomia dels nous moviments emancipadors (de la dona, gays, de la terra,..). I és ahí on és plantetja la possible integració dels moviments socials a la política i les estructures de l'Estat, que seria una mena de claudicació, o bé trobar vies cap a una revolució integral o total.
I és ahí quan s'observa una desaparició del moviment obrer, burguesització, mentalitat consumista, predomini de les ideologies políticament correctes, "ciutadanismes" tan en boga, feminisme d'Estat.
A mode d'anècdota de com per exemple cançons, en el seu moment vetades per un capitalisme purità, de Rolling Stones com ara Codeine o Street Fighting Man, són més tard coreades des d'un capitalisme transgressor.
I ja arribem als últims temps amb el pic del petroli (2004-2006). El territori ja es plantetja totalment com un espai a explotar (fonts energètiques, fractura hidràulica, plantació d'agrocombustibles). L'enmascarement de la terminologia eufemística és ben patent ('horts solars', 'biocombustibles',...).
Crisi alimentària, crisi energètica, com elements fonamentals en la destrucció del territori junt amb l'acumulació de residus, de grans conseqüències com la pluja àcida i el canvi climàtic.
I tot porta cap a un nou pas del capitalisme en eixe escenari tan roí, un nou pas reformador amb major autoritat, reducció de la llibertat, empressonament de persones,..El doble discurs està ahí però sempre restringint libertat.
Cita la brutal resposta policial a Burgosel dia anterior, per a deixar, potser, la millor reflexió de la xerrada: "el que és important no és el grau de violència que es pot enfrontar cap a eixa violència institucional i corporativa sinó més be la creació de vincles i lligams entre la gent, la recuperació cultural..." Recorda el paper que van tenir les confraries (jurament, autodefensa), i els referents comunals i democràtics de fa mil anys. La recuperació d'allò rural, la tornada al camp i la recuperació de les ciutats de debó, humanes, de menys de 20.000 habitants.
Una doble defensa del territori, per una banda constituint-se moviments socials des de la lluita contra la mineria, autopistes, cimenteres/incineradores, pantans, parcs eòlics, l'urbanisme a barris com el de Gamonal, Burgos, i d'altra banda una ruralitzció q siga conscient que no necessita burocràcia, estats, sobre tot si és governada per col·letius socials i creant canals i circuits curts, bancs de temps, troques o barates, cooperatives integrals, o de l'estil del BAH!, escoles lliures, intercanvis de serveis, recuperació al món camperol del consell obert (consell general, universitat a Catalunya) i dels comunals.
Un doble aspecte de la lluita. La defensa del territori engloba tot, des d'aquest àmbit es pot desenvolupar una lluita que desenmascare el poder. I per altra banda, dels conflictes territorials pot derivar la revolució.
Després de les paraules de Miquel, un agraït aplaudiment i algunes preguntes per part del públic assistent, predominantment jove.
. En primer lloc se li pregunta sobre el moviment anti-nuclear, i la seva resposta és dilatada, citant com referents un article seu al número 5 de la revista Raíces així com les Éditions de l'Encyclopédie des Nuissances ( amb Jaime Semprún i el propi autor com a principals redactors). Recorda moments forts d'altres lluites semblants, com la gran oposició que es va crear a l'autopista de Galícia, o davant un cementeri nuclear als Arribes del Duero, Lemoniz, o el moviment contra els transgènics a França, i també a Catalunya (Plataforma Transgènics Fora) als anys 90.
Des d'eixa editorial francesa es va fer una crítica a la modernitat, l'extensió difusa que ocupa la indústria sobre el territori, las 'nocividades', en definitiva, sobre el mateix, prenent conciència, en definitiva, del caràcter mercantil-industrial que va adquirir la Vida.
. a continuació li pregunten sobre el marxisme-leninisme i tot i que la seva resposta com anarquista podria estar directa i senzilla, opta per una de més profit pedagògic, diríem, avisant del perill del doctrinarisme i el sectarisme i la necessitat de combatre també eixes idees.
. finalment una reflexió sobre antropocentrisme, valors i territori.
Comenta el camp de l'ecologia profunda, i recorda la visió clàssica dels grecs de què formem part del tot, i que tot coevoluciona.
El més important per tal d'evitar eixe antropocentrisme és que les relacions siguen naturals, equilibrades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario