Un ciri pel Tíbet

S'apropa el final del Jocs Olímpics. Una xarxa social mondial www.candle4tibet.org
vol movilitzar millions de persones a tot el món amb el sencill gest d'encendre un ciri el dissabte 23 per tal de dir-nos que una vegada acabats els jocs, la causa tibetana no serà oblidada.
Aquesta causa en el seu conjunt representa una mena de paradigma de les demandes d'un món millor que n'hi han per tot arreu i que comten amb la complicitat de molta gent, potser també pel transfons d'una filosofia de vida eminentment pràctica i alhora diferent al materialisme globalitzador.

A Madrid i Barcelona, com a moltes ciutats del món amb seus diplomàtiques xinesses, n'hi haurà comboi. També a casa, o al racó al que ens trobem la nit del dissabte podrem encendre una llumeta d'esperança.

Salut, pau i bé.
Namaste
Tadiate om gate gate para gate para sangate bodi soja

A modo de crònica (sense pretensions)

Esta setmana passada l'Ecomuseu Vernissa Viu va encetar l'esperat voluntariat estiuenc (VOLCAM-Vernissa Viu) amb unes jornades de formació "Coneix la teua vall, la vall del Vernissa".
Una forma més de fer ecomuseu, d'anar implicant per exemple a gent jove dins d'un projecte , a compartir amb el màxim de gent, doncs és el seu sentit, sentit comú, vaja.
Dijous i divendres pel matí, al Centre Social d'Almiserà, amb una participació jove i inquieta es van impartir tallers i classes al voltant del patrimoni, i la conservació i custòdia del mateix.

Dins d'aquesta virtualitat , com ja sabeu, o per si encara no ho sabeu! a www.vernissaviu.org
trobareu molta informació...

Bo, en concret, i per ordre, dijous de bon matí tinguérem l'aclaridora i respectable presència de Jesús Villaplana, per una banda, que ens va apropar la fugidissa fauna d'este territori, donant unes pinzellades des dels invertebrats que podem trobar-nos , amb una especial cura en els que ens podem deixar un mal record, com ara escorpins, centpeus, taràntules i altres aranyes verinoses, himenòpters que poden provocar-nos reaccions adverses així com els consells i recomanacions, tot pensat en les tasques i feïnes de camp que farem al voluntariat.
Com sempre, ens va transmetre l'entusiasme i el respecte per la "gent no humana"(anguiles, madrilles i barbs, rossinyols, blavets, mussols, àligues, sargantanes, gripaus, fagines i rates cellardes i penades, eriçons, jabalins o porcs senglars, teixons,...). En fi, un plaer ensenyar-se troballes d'animals, reflexions i curiositats que sempre aprofiten a tot el món (l'alumnat "aventajat", què hi tenia i havia, però també tothom, insistim).
Després Paco Sastre, farmacéutic de Ròtova, membre del GEMAS i gran coneixedor del territori ens va regalar amb una xarrada pareguda a la que ja havia agradat molt fa poc a un curs de guies de patrimoni organitzat per la Mancomunitat de Municipis de la Safor i el Col·lectiu Vall de Vernissa. Molt bé estructurada, la seua introducció va fer repàs del medi físic i humà de la vall, des del mateix terme de vall de Vernissa i el procés fins arribar a l'actual topònim, la geologia i la hidrologia, la flora i fauna, la història (i prehistòria), l'estructuració dels cinc municipis actuals, el patrimoni cultural,...
L'última intervenció de dijous va ser desenvolupada des de l'Ecomuseu per Rebeca Pascual i Prats, que va explicar en què consisteix un /l'ecomuseu, els inicis, els projectes actuals, amb especial menció del voluntariat i la Custòdia.

El segon dia començàrem amb una presentació de la flora i el paisatge vegetal vernissenc explicant i tractant de respondre algunes preguntes com perquè no tenim boscos (de muntanya, de ribera), el paper beneficiós de la vegetació, els reptes de conèixer més els vincles entre la psique humana, la percepció del paisatge, i la consolidació, fins i tot d'un caràcter individual i col·lectiu dels habitants d'un territori.

Altre forestal, Josep Tortosa ens va preparar un taller sobre custòdia molt agradós i explicatiu.
Va centrar el seu treball de fi de la carrera de Monts (Forests) en la Custòdia del Territori valencià i es notava que sabia ;)

Per acabar les jornades tinguérem un altre mestre de luxe: Rafael Gª Mahiques, llocnouí i professor d'Història de l'Art a la Uni de València. Un cert monòleg (tot i que interactiu) estructurat en reflexions sorgides a partir de l'anàlisi, el coneixement acadèmic i la estima per la terreta. Segons anava parlant, de conceptes com patrimoni global, de la necessitat de conservar, d'una problemàtica que en definitiva "és qüestió de mentalitat", ens feia reflexionar. I jo anava pensant que calia escriure, reflexionar, continuar "rumiant" idées. Per açò, principalment, m'he possat a escriure estes llínies., conscient de que tampoc tinc la solució però amb desig d'apropar-nos a la "fòrmula màgica" que ens permeteixca conservar .

Trobe com a tema de reflexió, parlant de mentalitats, eixa tan mediterrànea de desfer-se d'allò que és vell, tot el contrari de l'anomenat síndrome de Diògenes que sembla que es basa en guardar-lo tot, i d'un possible punt intermedi, resultat o característic d'una societat més equilibrada i saludable que potser, caldria tindre com a model al que encaminar-se.

Amics arbres · Arbres amics: Fer veure que planten un arbre

Amics arbres · Arbres amics: Fer veure que planten un arbre

Doncs,sí, quines controvèrsies, oi? M'en recorde de l'anomenat doble pensar del llibre d'Orwell 1984, que tant s'estila per exemple amb el cacaretjat "creixement sostenible", o, com és el cas, plantant un arbre, amb tota la simbologia i "política de bones intencions"que implica el fet de plantar un arbre, barrejada amb eixa trajectòria que tots ja sabem...(no pensem mal però sembla una mena de sacril·legi amb la sacralitat de la Terra).
En fí, pensem bé a pesar de tot i experimentem compassió per aquells que ja s'en adonen de que "se les va la olla".
Salut, pau i bé!

Tanabata

A banda del popular sant Fermí , avui 7 de juliol, al Japó es fa una celebració curiosa anomenada Tanabata, d'arrels xinesses.
La gent des d'uns dies abans va ficant desitjos escrits en tires de papers de colors i els deixa penjats de branques de bambú .
Conta la llegenda que n'hi havia una princesa que teixia a la vora d'un riu i el seu pare li presentà un pastor que habitava a l'altra part del riu. No més es coneixerem s'en van enamorar tan profundament que deixàren les seves obligacions oblidades fins al punt d'estar castigats a no poder-se retrobar més que una volta a l'any, el sèptim dia del sèptim mes. Van quedar transformats en un parell d'estrelles: ella en Vega i ell en Altaïr. El riu que lis separa no és cap altre que la Via Làctia. Si la resta de l'any es van portar bé i van fer la seva faena, el barquer del riu lis ajunta, però si no, la plutja fa que el riu no puga ser creuat fins al següent any, si tot va bé.
Esperem que enguany Altaïr i Vega hagen sigut bons..


Las hojas de bambú susurran
meciéndose en el alero del tejado.
Las estrellas brillan
en los granos de arena dorados y plateados.
Las tiras de papel de cinco colores ya las he escrito.
Las estrellas brillan,
nos miran desde el cielo.

ANIMEU-SE, DE VERES

WWW.VERNISSAVIU.ORG
WWW.VERNISSAVIU.ORG VOLUNTARIAT
www.vernissaviu.org CONREUS
VALENCIANS
WWW.VERNISSAVIU.ORG JOVES
www.vernissaviu.org ESTIU
www.vernissaviu.org VERNISSA
www.vernissaviu.org
www.vernissaviu.org AGRO-FORESTA
www.vernissaviu.org
www.vernissaviu.org www.vernissaviu.org

Animeu-se

Si us apeteix tirar una maneta refent sendes i marges de pedra, ensenyant-se coses relacionades amb la cultura dels nostres avis en un ambient jove i agradós..

Patent de corso

"Me siento pueblo" que diria Orson Wells en plena assistència a la plaça de bous.
Bo, i poble, el que es diu poble a on està. El que n'hi ha és una mena de masa catàrtica que sembla casi que siga la protagonista de la victòria final de la selecció nacional (espanyola) de "fumbo" . Masa, en certa manera, amb eixe "opi del poble"que comentaven, mentre Torres i altres craks tiomfàvem a Viena (crec), al programa de "canciones que nunca deberían de dejar de sonar en la radio" de "Islas de Robinson" de Ràdio 3 -per cert, molt bo, recomanable-. I al que anàvem, que la gent ho celebra, amb tot el dret, vaja. Espanya/ España no era campiona d'Europa des de feia 44 anys. Però que alhora que eixa il·lusió col·lectiva i compartida està la part rebutjada, de la neciesa, de les "rojigualdes" amb bou, dels sorolls dels cotxes, de l'acudit i l'humor fàcil..
Per uns moments, semblen oblidades les diferències i "fets diferencials", la desvertebració orteguiana, la desmemòria. Però bé..

Salut i copó!