Esta setmana passada l'Ecomuseu Vernissa Viu va encetar l'esperat voluntariat estiuenc (VOLCAM-Vernissa Viu) amb unes jornades de formació "Coneix la teua vall, la vall del Vernissa".
Una forma més de fer ecomuseu, d'anar implicant per exemple a gent jove dins d'un projecte , a compartir amb el màxim de gent, doncs és el seu sentit, sentit comú, vaja.
Dijous i divendres pel matí, al Centre Social d'Almiserà, amb una participació jove i inquieta es van impartir tallers i classes al voltant del patrimoni, i la conservació i custòdia del mateix.
Dins d'aquesta virtualitat , com ja sabeu, o per si encara no ho sabeu! a
www.vernissaviu.orgtrobareu molta informació...
Bo, en concret, i per ordre, dijous de bon matí tinguérem l'aclaridora i respectable presència de Jesús Villaplana, per una banda, que ens va apropar la fugidissa fauna d'este territori, donant unes pinzellades des dels invertebrats que podem trobar-nos , amb una especial cura en els que ens podem deixar un mal record, com ara escorpins, centpeus, taràntules i altres aranyes verinoses, himenòpters que poden provocar-nos reaccions adverses així com els consells i recomanacions, tot pensat en les tasques i feïnes de camp que farem al voluntariat.
Com sempre, ens va transmetre l'entusiasme i el respecte per la "gent no humana"(anguiles,
madrilles i barbs, rossinyols, blavets, mussols, àligues, sargantanes, gripaus, fagines i rates cellardes i penades, eriçons, jabalins o porcs senglars, teixons,...). En fi, un plaer ensenyar-se troballes d'animals, reflexions i curiositats que sempre aprofiten a tot el món (l'alumnat "aventajat", què hi tenia i havia, però també tothom, insistim).
Després Paco Sastre, farmacéutic de Ròtova, membre del GEMAS i gran coneixedor del territori ens va regalar amb una xarrada pareguda a la que ja havia agradat molt fa poc a un curs de guies de patrimoni organitzat per la Mancomunitat de Municipis de la Safor i el Col·lectiu Vall de Vernissa. Molt bé estructurada, la seua
introducció va fer repàs del medi físic i humà de la vall, des del mateix terme de vall de Vernissa i el procés fins arribar a l'actual topònim, la geologia i la hidrologia, la flora i fauna, la història (i prehistòria), l'estructuració dels cinc municipis actuals, el patrimoni cultural,...
L'última intervenció de dijous va ser desenvolupada des de l'Ecomuseu per Rebeca Pascual i Prats, que va explicar en què consisteix un /l'ecomuseu, els inicis, els projectes actuals, amb especial menció del voluntariat i la Custòdia.
El segon dia començàrem amb una presentació de la flora i el paisatge vegetal vernissenc explicant i tractant de respondre algunes preguntes com perquè no tenim boscos (de muntanya, de ribera), el paper beneficiós de la vegetació, els reptes de conèixer més els vincles entre la psique humana, la percepció del paisatge, i la consolidació, fins i tot d'un caràcter individual i col·lectiu dels habitants d'un territori.
Altre forestal, Josep Tortosa ens va preparar un taller sobre custòdia molt agradós i explicatiu.
Va centrar el seu treball de fi de la carrera de Monts (Forests) en la Custòdia del Territori valencià i es notava que sabia ;)
Per acabar les jornades tinguérem un altre mestre de luxe: Rafael Gª Mahiques, llocnouí i professor d'Història de l'Art a la Uni de València. Un cert monòleg (tot i que interactiu) estructurat en reflexions sorgides a partir de l'anàlisi, el coneixement acadèmic i la estima per la terreta. Segons anava parlant, de conceptes com
patrimoni global, de la necessitat de conservar, d'una problemàtica que en definitiva "és qüestió de mentalitat", ens feia reflexionar. I jo anava pensant que calia escriure, reflexionar, continuar "rumiant" idées. Per açò, principalment, m'he possat a escriure estes llínies., conscient de que tampoc tinc la solució però amb desig d'apropar-nos a la "fòrmula màgica" que ens permeteixca conservar .
Trobe com a tema de reflexió, parlant de mentalitats, eixa tan mediterrànea de desfer-se d'allò que és vell, tot el contrari de l'anomenat síndrome de Diògenes que sembla que es basa en guardar-lo tot, i d'un possible punt intermedi, resultat o característic d'una societat més equilibrada i saludable que potser, caldria tindre com a model al que encaminar-se.
