http:/www.youtube.com/watch?v=pXrpwWfzP8E&feature=related



INNO DEL PRIMO MAGGIO

Vieni o maggio t'aspettan le gienti
ti salutano i liberi cuori
dolce pasqua dei laboratori
vieni splendi alla gloria del sol.

Squilli un inno di alate speranze
al gran verde che il frutto matura
a la vasta ideal fioritura
in cui freme il lucente avvenir.

Disertate falangi di schiavi
dai cantieri da le arse officine
via dai campi su dalle marine
tregua tregua all'eterno sudor.

Innalziamo le mani incallite
che sian fascio di forze fecondo
noi vogliamo redimere il mondo
dai tiranni dell'ozio e dell'or.

Giovinezze dolori ideali
primavere dal fascino arcano
verde maggio del genere umano
date ai petti il coraggio e la fe'.

Date fiori ai ribelli caduti
con lo sguardo rivolto all'aurora
al gagliardo che lotta e lavora
al veggente poeta che muor.


Tot un cant a l'esperança, escrit per Pietro Gori amb la música del cor del Nabucco de Giuseppe Verdi, que hi apareix en alguns cançoners com el títol de Vieni o maggio.
Sembla que començaria a popularitzar-se als primers temps de la celebració del Primer de Maig i sentir-la i/o cantar-la als temps actuals pot resultar emocionant a tot "esperit lliure".

Salut i flors!

La casa d'Emmaús

El dia i el moment m'acaben d'animar a prendre el quadern i deixar una reflexió al voltant de la celebració cristiana del dia d'avui, possiblement la festa més transcendent de totes les del cristianisme.

Casualment em vaig trovar l'altre dia per casa una reproducció del quadre "La casa d'Emmaús"del pintor gandià Joan Costa que m'havia duu dels fulls d'informació municipal d'un centre cultural en el seu moment. Es tractava de la presentació del quadre pel seu autor junt a l'escolapi Enric Ferrer Solivares, a l'esglèsia de l'Escola Pia de Gandia, i organitzat per aquesta institució junt al CEIC Alfons el Vell.

Òbviament s'em va passar totalment d'anar a visitar-lo,però la miniatura em cridava, em deia quelcom, i ara quand la vaig tornar a veure, amb ulls relativament profans, em seguia dient "algo", amb eixe estil un poc realista-localista, i fins i tot una certa tocadeta naïf d'espontaneitat.
La pintura recrea un passatje evangèlic relatiu a una de les primeres manifestacions del Crist ja ressuscitat a dos dels seus incrèduls deixebles (insensats i tards de cor) amb els que hi havia caminat des de Jerusalem cap a Emmaús, sense que s'adonaren de qui era, fins al moment de compartir el pa beneit per ell al sopar. ("Por la calzada de Emaús/un peregrino iba conmigo/ no le conocí al caminar/ ahora sí, en la fracción del pan,/..." )

Enllaça amb la rica tradició pictòrica italiana, i en concret amb autors com per exemple Caravaggio, Michelangelo Merisi da Caravaggio, gran dominador dei chiaroscuro, però alhora que manté un cert simbolisme de la escena, introdueix alguns elements simbòlics com l'aigua i les flors de la vida, i el foc i les branques seques de la mort, jugant amb les ombres i les llums, amb una rica paleta de colors. L'escena del sopar es situa al porxe emparrat d'una típica alqueria valenciana envoltada d'estructures d'alts edificis en construcció amb les seues grues (!) amb una llum rogenca de capvespre.

Joan Costa comentava que "el tema religiós li va servir també per a fer una crítica sobre la especulació urbanística".
És autor d'una altra obra valenta : "Sacra Neteja" a on dignifica a dotze dones anònimes que netejen el lloc de "L'últim sopar" del quadre de Leonardo da Vinci, sacralitzant així una escena a la que no n'hi han hòmens (!), ni tan sols Déu encarnat en home.

Confese que no més que puga hi aniré a l'esglèsia per poder contemplar estes obres.

Pel moment em conforme amb tindre l'esperança, tot i que el seu regne no és pas d'aquest món, de què com al quadre, en el moment actual de crisi urbanística, després de la vesprà vinga un "nou dia" què ens il·lumine un poquet, per valorar amb la dignitat que cal el patrimoni que no podem deixar desprotegit.

Salut, pau i bé.

La primavera è in noi

La primavera è in noi

Basta un fiore sbocciato sul davanzale della finestra,
il volo di una rondine nel breve
spazio di cielo verso cui alziamo gli occhi,
un raggio più lucente e caldo che ci raggiunga
al nostro tavolo di lavoro, per dirci che è primavera.
Ma forse non c'è bisogno di nulla se ascoltiamo
dentro di noi il desiderio di essere buoni i gentile
con tutti, la voglia improvvisa di videre e di cantare,
il piacere di rimanere con gli occhi rivolti verso
il cielo inseguendo con il pensiero un caro sogno.
Allora la primavera è in noi.


G. G. Moroni

Llum de Nadal

Llum de Nadal

Dies i dies que s'en van
dies i dies que volen molt lluny...
i una llum especial i pròpia d'estes dies.

Una llum simbòlica i arquetípica de..
fica tu els adjectius que vullgues.

En tot cas, o també, afegiré cèrcols i espirals de desitjos, festeigs i celebracions d'esperances..

Credo militante

Creo en las personas,
en su capacidad
de transformar y transformarse;
soy aún lo suficientemente ingenuo
para pensar que podemos llegar
a ser buena gente,
y os aseguro que conozco
a muchos que lo son.

Creo en buscar lo que une,
más que esforzarse en lo que separa;
he vivido muchas veces la posibilidad
y la realidad del encuentro,
y me empeño en pensar que no es tan difícil.

Creo que hay que estar más allá del ayer y del hoy;
no quiero que me coma el realismo sin mañana,
ni el utopismo sin presente.

Creo en lo imperfecto
como instrumento de cambio,
como camino,
como espacio de contradicción
desde donde madurar personal y colectivamente,
para huir de los trajes a medida,
de los cambios de salón,
de la tranquilidad y la coherencia
basadas en la ceguera.

Creo en el equilibrio inexistente,
en el tropezar para volver a seguir,
como único camino de respuestas
al cada día tal y como es.

Creo más en preguntarme cada mañana
dónde se me llama,
que en poner el filtro del dogma
o del pragmatismo
para acabar no escuchando nada ni a nadie.

Creo en lo que el pueblo crea,
en sus organizaciones
que son contradictorias e imperfectas,
como cada uno de nosotros,
pero sé que de ellas surgirán
gentes e ideas
que, aunque sea a costa de eliminarlas, tendrán el germen del futuro.
Ceo en la aventura de vivir.

Muchas de estas cosas que digo creer,
no las vivo plenamente,
pero me siento, eso sí, intentándolo.

"Más lejos tenéis que ir,
más lejos."


_____________
Javier Fernández (metalúrgico)


al llibre Los otros salmos de Joaquín Suárez Bautista, dins la colecció "El Pozo de Siquem", de Sal Terrae, Santander, 1992.


Anit vaig tindre l'apur (gluuup!) i l'honor d'intervindre en la mostra col.lectiva d'homenatge que se li va fer des de la Plataforma pels Pobles de la Safor a Josep Mª Ferraio.( http://www.pelspoblesdelasafor.tk ) Un èxit i un goig el sopar de germanor de vàries generacions unides per la estima de la terra saforenca.

No més em va comentar el company Roger que em preparara algo, ademés de l'incontrol·lable "glup!"de por i nervis, s'em va vindre al cap, de sobte este texte que, rellegit últimament, ho tenia (i tinc) al cor. Reflecteix molt bé les sensacions, emocions i sentiments experimentats, i en el què d'una o una altra manera m'imaginava (crec, a posteriori, que encertadament) identificada a tota la bona gent que tendria a bé sentir estes paraules.

De forma semblant, espere que t'agrade a tu també.

Gràcies.

Un any per ací

Feia tant que no escribia!
M'obligue a escriure encara que siga unes poques llínies per tal de celebrar un any de vida del quadern, d'este blog tan esporàdic i incostant. En certa forma és un compromís amb mí i també amb els amics, companys i la resta de persones que ho puguen llegir.
Al encetar-lo no teniem ningú repte; com a horitzó, tan sols escriure anotacions, comentaris i reflexions però amb este mitjà o soport digital, que em possibilita de guardar-lo tot i de tindre-lo tot més a mà.

I per a no perdre el costum d'escriure al voltant de celebracions, i encara que no m'imagineu molt "beato" (o si?), recordem que entrem a l'Advent (del llatí adventus Redemptoris), què paradoxalment, poc té que veure amb la parafernàlia capitalista que es munta en esta època de l'any...

Al món cristià s'espera la vinguda del Redemptor. Es prepara una corona amb quatre veles, una per cada setmana que falta fins a Nadal: l'amor, la pau, la tolerància i la fe, tractant de reflexionar i millorar en cadascuna d'estes virtuts la setmana corresponent. Quasi res, en els temps que vivim, sigam o no creients i/o practicants de valors ètics.

En tot cas, també ens trobem al final de la tardor, als dies més curts de l'any, propers al solstici d'hivern, esperat amb gana ara i sempre, a totes les èpoques, com per exemple pels nostres avantpassats (?) celtibèrics, doncs a partir d'eixe moment començarà a allargar el dia, amb tot allò que de beneficiós en porta.

Canvis

Ja estem a setembre. A banda d'això segur que anem notant canvis subtils, dia a dia. Després de molts dies si que s'arriben a apreciar. El dia va acurtant. La fenologia vegetal és la prova evident, però no la única, clar.
Ja fa dues-tres setmanes que la floració de les cebes d'Urginea maritima s'ha escampat per totes les terres de la contornada.
N'hi ha gent que s'emociona (ens emocionem) al veure la primera flor de la temporada, i així no només amb la flor d'una determinada espècie sino amb diverses i variades plantes.
Les característiques inflorescències d'Urginea marquen un preludi...va passant l'estiu.
I esta simplicitat barrejada en la olor resinosa dels pins i el só de les xixarres, per exemple, em desperten més emocions potser que el medaller olímpic o el conflicte del Càucas.