Per la plutja....(Crònica d'una excursió que no va poder ser)

La plutja ha tornat;
des d'ahir divendres no ha parat de ploure bé,
mullant la terra a poc a poc.
I l'excursió d'este matí de dissabte, la segona de les visites als arbres i arbredes de Gandia no s'ha pogut fer.

Sense paraigua,
esperant un temps prudencial,
com a guia de la ruta de la universitat popular.
A la passarel·la, amb Ausiàs March,
per si alguna gent valenta s'anima a participar.

Hem passetjat per sobre el riu intervingut
i xapotetjat entre el compactat i hanegat gravó
del poc adeqüat entorn per als protegits pins canaris del "recinte ferial" i "l'aparcader";
en canvi d'un bon cèrcol en consonància amb les amagades
però extenses i velles arrels
tan sòls un quadre al voltant de les seues soques amb la placa identificativa, al menys!

tot cal dir-ho, si!
al menys una capeta de gravó sota la compactada terra de baix
i no pas d'impermeables asfalts (per quant de temps?),
aire per a les arrels! Aire!

Fent companyia als arbres
rentant-se la pols,
obrint els ulls,
borrons incipients
beneïts per la plutja.

S'acaba l'espera
però avans de canviar els plans del matí,
hem fet una mena de pelegrinatge
a la part de miramar de la ciutat,
cap a on la redona de les afores on es troba l'alqueria Laborde.

Mal fanguer que s'apega a la sola de les botes,
mala compactació de l'entorn prou menguat (i ocupat) del gran i tocat llidoner (Celtis australis),
amb fongs al costat del seu peu.
Les branques atirantades amb tensors d'acer, denoten una intervenció d'auxili
a un arbre mutil·lat però encara viu ...

Estem xopats però encara ens apropem a l'inmensa magnòlia (Magnolia grandiflora) de tres cimals,
que es troba per fora del recinte actual de l'alqueria, avuí dissabte tancada, (seu de la televisió pública gandiana).

Sembla pel seu aspecte de conjunt que la magnòlia, esperançadorament es recupera lentament des de l'encertada aplicació de l'ordenança municipal de protecció de l'arbrat. Aviat farà grans i blanques flors.
No us la pergau! ;)

José Mª Peiró

Boscos a la Safor

Aquesta setmana s'inicia la primavera, i també un cicle de conferències a la ciutat de Gandia al voltant dels boscos i dels paisatges vegetals al llarg de la història, aprofitant que enguany es celebra l'any internacional dels boscos.

La cosa m'ha agafat un poc per sorpresa (sorpresa de les bones, clar) tot i que Xavi Ródenas em va informar fugaçment i resumidament en acomiadar-nos a la font dels Madallars a l'últim homenatge fet a Joan Pellicer. Amb un somriure em quedé pensant en l'interés de realitzar aquests events. Personalment, és tot un honor participar com a guia junt amb els altres dos companys de "Els boscos de la Safor" , Xavi i Josep Sendra, d'una ruta pel barranc de Manesa o de la Manesa (al llibre Els barrancs de la Safor del company Rafael Delgado et al.).
Es tracta d'una altra meravella de les nostres muntanyes que vaig tindre la sort de redescobrir, quan junt als companys de la brigada de conservació de microreserves de flora i d'hàbitats prioritaris de la conselleria de Medi Ambient -Claudi Sendra, Paco Ribes i Salveta Ferrando- ja fa quasi deu anys, vam senyalitzar una microreserva a l'entorn de les sureres, recuperant la senda que enllaçava la nevera de dalt amb la gran del poble de Barx situada avall (cal fer memòria també de què l'últim tram de senda de baix va obrir-se amb l'ajuda de la gent del Centre Excursionista de Tavernes). Després vindria la divulgació i l'èxit als catàlegs i llibres de rutes de la contornada, així com l'auge del senderisme dels últims anys.
Una sort tenir racons com aquest, de gran singularitat al conjunt diànic i recuperats per al coneixement i perquè no, també l'excursionisme regulat i respectuós, esperem...

I anit al fèisbuc m'assabente d'aquest cicle de xerrades.
La programació promet, totes les xerrades semblen prou interessant, a diferents nivells i serà tot un luxe escoltar forestals pioners de la renovació de la professió (i de l'apropament a d'altres disciplines i professions) com ara el doctor enginyer de monts Helios Sainz Ollero, de dilatada trajectòria geobotànica, per exemple, així com d'altres professionals d'ací i d'allà, d'altres variades disciplines, alguns d'ells i d'elles joves i també experts en les seves matèries.
L'organització haurà estat possible "buscant sinèrgies i fent xarxa" que diria Xavi, tot i que ens sap greu i ens extranya no trobar al cartell anunciador altres institucions adients i referents, ubicades a la comarca que al no estar-ne representades qüestionen la veracitat de l'entrecomillat; a bon entenedor sobren paraules ;-).



http://www.alfonselvell.com/index.php?news=95

Cloent els ulls

Es tal el frenesí de no parar, sempre fent el que siga, per tal de no parar...i encara que parem el cos, ahí tenim la ment, sense parar, sense parar de cavil·lar, fins i tot preparant un escrit breu al voltant del "poeta de l'Horta", en el seu aniversari. Tot un referent que ens ajudarà a serenar l'esperit.
De poesia també vivim i per moltes sendes i rierols de la paraula, de forma subtil ens sentim partícips també de l'humil homenatge al poeta.
Ara tan sòls un petit recull, tancant els ulls, cloent els ulls, rememorant, imaginant, visualitzant...

Si cloc els ulls i rememore els anys
veig avançar una aigua de lentes fulles,
fulles de fang o costra de les séquies,
voltades de figueres i canyars,
moreres grans i febrils lledoners.

Llibre d'aigua, 8

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 setembre 1924- València, 27 març 1993)

 

Coses que passen

Coses que passen

Per ací no escribim res. Estem d'estiueig, com la natura.
D'anècdotes i vivències unes poques però sense gana de comptar batalletes.
Contrast i corroboració d'aconteciments marcats per una fidel fenologia, tot i que enguany, aixo de què "hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo" va estar molt cert.
Llàstima no fer les tèmpores d'estiu, encara que tot sembla apuntar un estiu mogut, res de monòton, perquè a banda de la tònica general, també hi han anomalies.

Mogudet també el debat "sobiranista" d'estes dies, coincidim , (quines coses!) amb el triomf de la selecció espanyola de futbol al campionat mondial. Però per ahí no seguiré que no va amb mi l'acudit fàcil; el que més desitje és que poc a poc els humans que habitem esta península i voltants, com a la resta d'este bonic planeta anem guanyant cotes creixents de trellat, saviesa i llibertat...

Tot això no tenia molt que veure amb un enllaç que volia penjar, però després de tant de temps parat calia sentir-se amb vida per ací. Hi han temes, com el de l'accident del metro de València que sembla que no tenim com a societat la maduresa suficient com per a poder expressar amb plena llibertat :(
http://reflexionesybalidos.blogspot.com/2010/07/zero-responsables_07.html

22 d'abril, dia de la Terra

En el dia de la Terra, 22 d'abril, Il Càntico delle Creature.


Avui es celebra el Dia de la Terra (http://ca.wikipedia.org/wiki/Dia_de_la_Terra), com es recorden a Google, amb una frondosa il·lustració al obrir el cercador http://www.google.es/webhp?.

Per interaccions a la xarxa hem trobat un bonic vídeo casolà amb música de SecretGarden i imatges d'eixes boniquetes i tendres.
Però al llarg de les hores em rondava eixa música ...
El cas és que m'he acordat d'una música molt semblant, interpretada pel gran ÀngeloBranduardi : Il Càntico delle Creature, amb lletra de l'homònim, de sant FrancescAssís, en què el visionari apòstol de la Natura, lloava, entre d'altres a la "nostra Mare Terra":

"Lloat sigues, Senyor meu, per la nostra germana la
mare terra, que ens sustenta i governa,
i hi produeix diferents fruits amb flors de colors i herbes."

Lloada sigues Terra, amb salut, pau i bé ;)

Minyona, ve l'abril

Bonica poesia d'un rossellonés, que he trobat al lloc d'Amics arbres, arbres amics http://amicsarbres.blogspot.com/2007/03/alegreu-vos-la-primavera-es-aqui.html

Minyona, ve l'abril

Minyona, ve l'abril. A cada pas que hom fa
hom encerta un arbret blanc-florit que enamora.
L’aigua juga amb el sol i mig riu i mig plora.
I la guilla amb el llop ja se volen casar.
No hi ha flor com la flor del cirerer salvatge.
Sa rama estesa i nuvial sol blanquejar.
Damunt de la canal i lluny de tot mirar
preserva sense nosa el temps del donzellatge.
No hi ha flor com la flor del codonyer tot verd.
Quan escampa entre els brancs el calze mig obert,
rica d’un fruit pesant, és la més vergonyosa.
Minyona, i què direm del presseguer mollar,
tan rosa en el conreu on el bou ve a llaurar ?
No hi ha flor com la flor d’una boca amorosa.

Josep Sebastià Pons
(Illa del Riberal, Rosselló, 1886-1962)

El cor de la realitat

Trobem a la web un video d'Amparo Sánchez, d'Amparanoia, cantant "Corazón de la realidad" amb músics americans que fins i tot canten, pel què m'imagine, en alguna llengua local.
Es tracta d'una promo per tal de sortejar un concert de la cantant a casa de la parella (sic) que siga seleccionada per l'enviament d'una foto (via rtve.es) i/o missatge d'un màxim de 140 caracters (via twitter), relatiu a una declaració d'amor. Premi singular per tant. A banda d'això,
la cançó em resulta molt entranyable en conjunt, per la lletra, per la interpretació d'Amparo, pels "mariachis", pel simbolisme de la ceiba , baix de la seva ombra, res de roí em pot passar.

Perquè este espai no cal abandonar-ho, ademés, fem esta breu ressenya, alçant-nos, al menys momentàniament, del letarg de la marmota, o si més no, de l'amagada rata cellarda, tot un referent de la diversitat de les nostres forestes.

Baileu, baileu, baix de la ceiba amb el cor de la realitat, trencat o sencer, llibre o encarenat, però sempre palpitant, tic, tac, tic, tac, tic, tant,...i tant!

Amparo Sánchez presenta ’Corazón de la realidad’, primer videoclip de ’Tucson-Habana’